I.T. Samoyedo

Cas real, ST Barcelonès, 2025: “Durant una guàrdia de pati, vaig observar que un alumne estava enfilat a la tanca que separa el pati de l’espai exterior del centre. Li vaig dir que no podia estar allà i que baixés. Com que no em feia cas, li vaig advertir que, si no ho feia, li posaria una amonestació. En aquell moment, va baixar de la tanca i, tot seguit, em va propinar un cop de puny a l’estómac. L'agressió va ser presenciada per diversos alumnes, alguns dels quals van reaccionar amb burles i crits de «pelea, pelea!». Vaig separar l'alumne del grup i vaig intentar parlar amb ell per saber què havia passat i per què havia reaccionat d'aquella manera tan violenta. També li vaig explicar que agredir físicament un docent podia tenir conseqüències greus. L’alumne, però, no només es va negar a dialogar, sinó que em va empènyer fortament, fins al punt que gairebé vaig caure a terra, i posteriorment va marxar corrents. Vaig informar immediatament la direcció del centre i, aquella mateixa tarda, vaig anar al meu centre d'atenció primària, on van emetre un informe de lesions. Dies després, vaig decidir interposar una denúncia davant dels Mossos d’Esquadra contra l’alumne, que en aquell moment tenia 14 anys, malgrat no comptar amb l’aprovació de l’equip directiu. Així mateix, vaig informar la inspecció dels fets, amb la finalitat que en tingués coneixement. La mesura disciplinària adoptada pel centre va consistir en l’expulsió de l’alumne durant quatre dies. Posteriorment, quan la seva família va tenir coneixement de la denúncia, em van amenaçar amb denunciar-me al·legant que havia utilitzat el telèfon mòbil per enregistrar el comportament de l’alumne. Considerava insuficient la mesura disciplinària adoptada. Després de l’agressió, l’alumne continuava dirigint-me mirades que jo percebia com a intimidatòries durant la vida quotidiana al centre, i també hi havia l’amenaça formulada per la seva família. Tot plegat em feia experimentar una sensació de desprotecció i vulnerabilitat en el meu lloc de treball. En una reunió amb inspecció educativa i la direcció del centre, vaig demanar que l'alumne fos inhabilitat i canviés de centre, perquè després de l'agressió considerava impossible mantenir-hi una convivència quotidiana. En aquella reunió se'm va comunicar que s'obriria un expedient disciplinari amb instructor. Vaig considerar que la direcció del centre no havia gestionat l'expedient amb prou transparència. Aquesta situació, sumada a l’angoixa derivada de la convivència quotidiana amb l’alumne durant més de tres mesos després de l’agressió, va contribuir al deteriorament del meu estat emocional i em va portar a sol·licitar una baixa mèdica per motius d’angoixa. El curs va acabar sense que el seu expedient disciplinari s'hagués resolt. Ell va continuar matriculat a l'institut, mentre que jo, com a persona agredida, em vaig veure obligat, per recomanació del meu metge i del meu psicòleg, a demanar una comissió de serveis per canviar de centre i evitar haver de conviure amb ell. Considero especialment greu que, al final, fos jo qui hagués de canviar de centre per evitar la convivència amb l'alumne que m'havia agredit, en lloc d'adoptar una mesura que evités aquesta convivència. Des del meu punt de vista, això transmet la percepció que, davant l'agressió d'un alumne a un docent, és el docent agredit qui acaba pagant-ne les conseqüències i ha de marxar del centre." #ProuAgressions #ProuImpunitat