one step up

El meu tren arriba 25 minuts tard. No ho sé gràcies a Renfe, sinó perquè m'he descarregat una app que ha fet un usuari pel seu compte. El meu trajecte fins a la feina, que de normal dura 1h50' en transport públic d'anada, ara tardarà 25-30' mins més. I això que al matí és quan va bé, no vull saber quan tardaré a tornar a casa a la tarda. Un company que espera un altre tren m'explica que primer els han enviat a una via, però que el tren tenia les llums mirant en sentit oposat. Al cap d'una estona esperant com uns ximples, un tècnic els hi ha dit de veu que el maquinista està a un altre municipi, a 20 minuts. I els que s'han enterat i són espavilats han canviat de tren perquè ja sospitaven que havien d'anar a una altra via. Perquè aquest joc de fer-los canviar de via múltiples cops els hi fan sovint. Tot això no és estrany, cada cop és més habitual. Renfe i Adif cada cop funcionen pitjor. La gent està renunciant a feines ja, o perdent entrevistes. En un context de falta d'habitatge a la capital, amb gent expulsada als municipis del voltant, això és encara més dramàtic. Les autoritats aquí tenen l'absoluta llibertat per fer-ho tan malament com vulguin. No hi ha cap conseqüència per ningú, cap rendició de comptes. Les dimissions són estranyes, i la gent acaba recolocada. La desinversió és crònica, el traspàs del servei està bloquejat. La setmana passada vaig quedar atrapat 45 minuts de tornada a casa en un tren que no avançava. I això que no estem en una situació d'incidències periòdiques, això és la normalitat. Total, que per salut mental l'endemà vaig agafar el cotxe per anar a la feina. Aprofito que el meu cotxe d'etiqueta B encara entra a la ciutat, cosa que d'aquí un any sembla que ja no podrà fer. No sé com ho faré llavors. Però anar en cotxe, a part de ser cada cop més car, tampoc és fàcil. He de travessar Barcelona, i les rondes es saturen a partir de les 6:30h, retenció que s'allarga fins a les entrades i l'autopista. Això per mi vol dir sortir de casa a les 5:45. Després he d'esperar aparcat entre mitja hora i una hora a que obrin les oficines. La meva situació la viuen també altres companys de feina. Alguns abans també intentaven venir en transport públic i hi han renunciat. Els que porten temps anant en cotxe expliquen que cada cop han de sortir de casa abans per no menjar-se les retencions, que abans no era així. Tothom està obligat a fer això i la retenció es va expandint temporalment. S'ha de dir que si quedes atrapat a la Ronda Litoral tindràs temps per mirar per la finestra i gaudir del retorn d'una vella tradició: el barraquisme. Els últims anys estan proliferant els campaments de gent vivint en tendes als parcs i a les afores de Barcelona. La gent que mira la tele potser no se n'adonarà, però el país cau a troços. Més enllà dels discursos oficials, les dades i la tendència és clara. Igual que és clar que no hi ha cap moviment que estigui canalitzant el malestar cap a una resposta política real. Tots sabem que les properes eleccions no resoldran res de tot això. La pregunta és quant més ens haurem d'enfonsar per reaccionar.