anthropies

Per què és realment important deixar de banda la por existencial a la IA i entomar el repte real que representa la bombolla de la IA? Per fer-ho, cal tenir present una sèrie de senyals d'alerta i comprendre com els mecanismes financers de la IA reprodueixen patrons de bombolla especulativa similars als de les subprime. El punt de partida és la confusió deliberada entre promeses i ingressos reals. OpenAI i Anthropic acumulen compromisos de pagament (take-or-pay) de centenars de milers de milions de dòlars, mentre els seus ingressos reals són una fracció minúscula d'aquestes xifres. De fet, els contractes obliguen a pagar tant si es consumeix el servei com si no (exactament la lògica de la clàusula reset de les hipoteques subprime, on el deute esclatava al cap d'uns anys). El segon element a tenir en compte és que el sistema es sosté sobre una sola hipòtesi: la revisió constantment accelerada a l'alça de les valoracions futures. Matemàticament, això equival a exigir que la segona derivada no esdevingui negativa. O sigui, no n'hi ha prou amb anar de pressa si ó que cal accelerar indefinidament. El problema aquí (ben conegut) és que en l'economia real, el creixement exponencial sostingut no existeix. Què passa quan el dubte s'instal·la? Doncs apareixen els símptomes que són l'enginyeria financera de tota la vida. Els hyperscalers traslladen el deute fora de balanç mitjançant Special Vehicles (com el cas Beignet de Meta: 3.000 milions d'equity per sostenir 27.000 milions de deute). Sorgeixen les Synthetic Risk Transfers, que són hereves dels Credit Default Swaps (coneguts abans i després de la crisi de 2008), que difonen el risc per tot el sistema. I Nvidia es posiciona com a garant de tota la piràmide, oferint els seus xips com a col·lateral d'un actiu que encara no és fungible (ara és l'hora de còmput). Però qui paga realment la festa o bombolla de la IA? Amb la retirada dels bancs (que des de la darrera crisi no se'n refien) , entra el crèdit privat com fons de pensions i estalviadors individuals, que moltes vegades són arrossegats sense saber-ho cap als esquemes més precaris. Mentrestant, les asseguradores que el 2008 van quedar en segon pla, ara actuen com a garantors o wrappers. La lliçó no és que la IA no tingui valor, sinó que el seu finançament ha deixat de dependre de l'economia real i depèn de la fe. A més, el senyal d'alerta no és la caiguda de les valoracions, sinó la seva simple desacceleració. Quan la segona derivada comenci a girar (a partir del 2027), els laboratoris no podran complir els compromisos, els hyperscalers perdran els ingressos futurs i els creditors es trobaran deutes impagables. Per tant, cal preguntar-se qui llegirà la lletra petita abans que arribi el reset? Fora bo que això s'expliqui com una continuació de la crisi post-2008 per entendre que la bombolla de la IA no és un fenomen aïllat. És la repetició (amb nous actors i nous instruments) dels mecanismes que van provocar la crisi de les subprime. El mateix guió, vint anys després! El 2007, persones sense capacitat de pagament van ser induïdes a signar hipoteques amb una clàusula reset (dos anys de tipus baix i, després, el col·lapse). Avui, OpenAI i Anthropic signen contractes take-or-pay amb els hyperscalers, que són pagaments ajornats que esclataran per etapes (més de 400.000 milions el 2027). Així doncs, la diferència és d'escala, no de lògica. newleftreview.org/sidecar/po…