Lluís Capdevila i Esteve🎗

A la vora de la font, una noia plorava. En sentir els meus passos va alçar els ulls xops de llàgrimes i de seguida es va tapar la cara amb les mans com si es volgués amagar tota ella de mi. L’aigua rajava cantant i fugia entre falgueres. Quanta, quanta guerra...

Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa. Jardí vora el mar

Els carrers feien bonic i el cel semblava acabat de rentar. El carrer de les Camèlies

Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda Per ganes de joc

I el que em va dir de les coses era veritat: es feien velles de pressa totes soles. La mort i la primavera

La importància del lloc on escrius és capital. És importantíssim. Per exemple, quan vaig deixar Ginebra, em va costar moltíssim tornar a escriure, fins i tot aquí, perquè tenia els costums d'escriure: una mena de claror, la taula posada d'una manera, el paisatge que veia. [1982]

S’acostava el dia dels difunts i una setmana abans vaig deixar d’anar al cementiri perquè semblava un molí. Estava ple de famílies que netejaven les seves tombes i els seus nínxols i duien rams de crisantems i de lliris als seus pobrets estimats. Semblava de seda.

Ja han sortit les castanyeres. Han sortit per amagar-se en els caus respectius, que no les lliuren del fred, del vent ni de la pluja; i la closca esberlada de les castanyes ben torrades atraurà la mirada plena de llamineria de la canalla. Casa any, en aquest temps, 1933

I amb el cor ple de coses que tremolaven com les estrelles a dins de la nit em vaig quedar mirant el mar i la fosca que el cobria. La meva Cristina

Que ressecs són els llavis quan el cor sofreix! La brusa vermella