lnavas

Atès a que m’han demanat que parli de la necessitat de criar els fills tots iguals, ho he fet. Disculpeu-me l’extensió. No. No existeix una criança “igual” per a tots els fills. Allò de que els pares/mares diuen que tracten tots els fills de l mateixa manera, no és veritat, i a més és impossible, i a més no s’ha de fer. Perquè cada fill és únic, i perquè cada fill arriba en un moment vital diferent dels pares/mares: • Una edat diferent. • Un moment vital diferents. • Una economia diferent. • Un estrès diferent. • Una experiència diferent. • Una relació familiar de parella diferent. I tot plegat canvia profundament la manera de vincular-se amb cada fill. A mé, cada fill activa parts diferents dels pares/mares. Depèn del caràcter del fill, de la sensibilitat, del temperament, de tot allò què desperta en aquell adult i fins i tot de la història emocional del pare o la mare. Tot això crea relacions diferents, no millors ni pitjors. I és per això que moltes vegades els germans recorden coses diferents de la seva relació amb els pares/mares. Això és totalment normal. Un pot recordar més exigència, l’altre més permissivitat, un altre més presència emocional… perquè tots tenen raó. Perquè és així, i cada relació ha estat diferent. Però diferent no vol dir injust. Ans el contrari, potser l’injust seria tractar-los a tots iguals sense respectar les diferències. Perquè estimar igual no significa tractar igual. Significa donar a cada fill el que necessita, no el mateix en quantitat o forma. Som relació, i cada relació és única. I com abans entenguem la realitat dels vincles, abans deixarem de perseguir impossibles, i abans entendre’m que cada fill necessita un respecte diferent. ❤️

Hi ha un moment a la vida en què els fills passen a ser els pares dels seus pares. Quan la mà que un dia et guiava, ara és la que busca el teu suport. Els més grans es fan molt grans. I aleshores descobreixes que respectar i cuidar és, potser, la forma més profunda d’estimar.