Maria Toldrà

La retirada de llibres de domini públic de Google Books i la desclassificació massiva de fons físics per part de biblioteques no són fets aïllats i demostren que l'accés a la informació és més fràgil, més controlada i més privatitzada, especialment quan les fonts de coneixement es dipositen en plataformes de les grans tecnològiques. Podem preveure que aquesta qüestió sigui encara molt més greu si el model de negoci es basa en l’ús creixent de chatbots de pagament com a porta d’accés al coneixement? Sí. D'entrada, ja podem veure com Google Books, que va prometre digitalitzar tot el coneixement humà, s’està convertint en un desert digital. Els enllaços són inestables, s’apliquen restriccions geogràfiques que neguen l’accés a obres de domini públic en certs països, i pràctiques com el copyfraud impedeixen la descàrrega lliure de llibres que ja no tenen drets d’autor. A més, acords d’exclusivitat amb algunes biblioteques han donat a Google un monopoli temporal sobre grans parts del domini públic. Tot plegat demostra que Google no és una biblioteca per a la preservació, sinó una empresa que tenia uns altres objectius. El problema és que, paral·lelament, moltes biblioteques han optat per eliminar exemplars físics amb l’argument que estan disponibles en línia i, és clar, aquesta política es basa en una premisa falsa (que l’accés digital és permanent). De exemples arreu del món portant a terme aquesta pràctica no en falten i la ironia és que, quan el fons físic desapareix i l’accés en línia es restringeix o s’elimina, el coneixement és només per a uns pocs o fins i tot s'elimina o desapareix. Per tant, sembla obvi que aquesta situació serà més estambòtica quan hi afegim els chatbots de pagament ja que, entre altres, els usuaris que abans feien ús de la biblioteca o consultaven llibres digitalitzats ara es veuran forçats a un chatbot que filtra i resumeix el contingut (això sí, gràcies a una subscripció). Ara bé, si el llibre ja no és accessible ni físicament ni en format digital, el chatbot donarà respostes que no tan sols poden ser obsoletes, sinó que no podran ser verificables pels usuaris. Per tant, podríem acabar pagant per accedir a una versió processada d’allò que ja no es pot consultar directament. Tot plegat és un despropòsit que ens ha portat a un Internet que és pitjor ara que no pas fa 15 o 20 anys i, això, malgrat la proliferació d'informació, computació i centres de dades.