Un amic comú m’acaba de comunicar la mort de la Pepa Arenós. Em sap molt de greu. Ha estat una companya de lluita independentista irreductible fins al final. He tingut el gran privilegi de comptar amb el seu afecte i el seu suport. La trobarem molt a faltar. Descansa en pau, estimada Pepa. vilaweb.cat/noticies/sha-mor…

Avui, a Santa Coloma de Farners, hem parlat de llengua, pertinença, joventut, món rural, habitatge i oportunitats. Si volem que Catalunya sigui una terra d'acollida, fem del català una llengua que acull. Si volem que els nouvinguts puguin arrelar, oferim-los unes arrels que puguin fer seves. I si volem tenir futur com a poble, no renunciem a allò que ens permet reconèixer-nos i compartir un projecte de vida en comú. Mentrestant, alguns renuncien a la llengua o en fan escarni per dissimular, amb poc èxit, la seva renúncia a l'eix nacional.

Ahir al vespre el teatre romà de Vic era ple com un ou. No hi cabia ni una agulla. Una imatge que parlava, ella sola, de la força de la memòria i de la voluntat de mantenir viu el record de @xandri_lluis . Va ser especialment emocionant escoltar el parlament de la seva vídua Imma @CollPrat i veure-hi presents els seus tres fills. Perquè la presentació del Memorial que parla de la repressió política de l’independentisme i de la regressió lingüística del català impulsat per advocats que han defensat i defensen represaliats ha estat una tasca que porta la marca del compromís del Lluís. I va ser emocionant perquè encara que es presentessin dades, darrere de cada nom, de cada causa judicial i de cada història de repressió hi ha persones, famílies i vides que n’han hagut d’assumir les conseqüències. Em van convidar a parlar de repressió i de regressió del català, dos fenòmens diferents que ens obliguen a fer-nos una mateixa pregunta: quina capacitat efectiva tenim, com a país, d’exercir els nostres drets col·lectius? La repressió política ens recorda que la democràcia no es pot limitar a reconèixer formalment els drets: els ha de garantir. La regressió del català ens adverteix que una llengua no es preserva només amb declaracions solemnes: ha de poder ser parlada, viscuda i transmesa amb plena normalitat. Per això, la memòria no pot ser només record del que hem patit. Ha de ser també compromís amb allò que encara hem de conquerir. Un país no conserva els seus drets només perquè algun dia els hagi conquerit. Els ha de poder exercir, transmetre i defensar cada dia. Gràcies a l’associació d’advocats d’Osona per la invitació i per la seva feina en defensa de les persones represaliades. I gràcies a totes les persones que, omplint el teatre romà i estant-s’hi dempeus una bona estona, van demostrar que la memòria no és una mirada enrere: és una responsabilitat de futur. I que hi som: drets i disposats a mantenir i exercir els nostres drets, com a independentistes i com a catalanoparlants.