Ramon 🎗️

Fa dies que hi ha amics de l’entorn octubrista que em diuen: “No us emboliqueu”. I els entenc perfectament, perquè de fet, si @alhora_cat decideix no presentar-se a les eleccions espanyoles, la meva opció personal serà l’abstenció. No perquè m’importi poc què passi a Madrid, sinó precisament perquè em costa veure què hi ha per votar si el que vols és mantenir viu el mandat de l’1 d’Octubre sense acabar fent de comparsa d’un dels dos blocs espanyols. Però a casa l’estupenda senyora Dorca m’ha plantejat el problema d’una manera molt més senzilla: “Si teniu un partit polític, el teniu per presentar-vos a les eleccions. És una qüestió de responsabilitat”. I em temo que té raó. Per què nosaltres? Perquè quan renuncies a un espai polític ve un altre i l’ocupa, i ara mateix hi ha un espai independentista que no se sent representat i que, més enllà d’ERC i Junts, no sap què votar o directament pensa quedar-se a casa. Alhora és, o jo crec que hauria de ser, un partit octubrista, i trio expressament aquesta definició no només perquè partim d’una idea tan senzilla com que vam votar, vam guanyar i cal aplicar el resultat, sinó perquè l’1 d’Octubre va demostrar una cosa que després ens hem esforçat incomprensiblement a oblidar: quan fèiem cua per votar, amagàvem urnes o ens defensàvem de les porres, ningú preguntava quina ideologia tenia el català que tenia al costat. I això explica perfectament que jo pugui compartir un espai polític amb una ex-cupaire com la @juliaojedacaba, perquè no es tracta que pensem igual en tot —evidentment no hi pensem— sinó que agafem els problemes que ens ofeguen, intentem pensar solucions sense apriorismes i mirem què podem fer amb el poc poder que tenim els catalans. Ho hem fet amb RENFE, ho podem fer amb el català a l’escola i ho hauríem de fer amb qualsevol problema concret: trobar solucions noves, que siguin factibles, i fer-ne prou difusió perquè acabin succeint. Per mi, aquest és el valor de l’octubrisme com a punt de trobada. No ens obliga a compartir una ideologia completa ni a resoldre abans tots els debats del món. Ens obliga a recordar que hi ha una qüestió nacional pendent i que, mentre no la resolguem, hauríem de ser prou intel·ligents per no deixar que les diferències sobre tota la resta ens impedeixin actuar plegats. Per què Madrid? D’entrada, no hi volíem anar. Alhora no tenia cap intenció especial de presentar-se a les eleccions espanyoles. Som pocs —uns 500 militants—, vam obtenir 13.759 vots a les darreres eleccions catalanes, ens financem a pulmó entre militants i simpatitzants, no tenim recolzament mediàtic digne d’aquest nom i, segons el dia i l’adversari, som wokes, acadèmics, deslligats de la realitat, víctimes d’una alopècia persistent o directament responsables de les plagues d’Egipte. La realitat és bastant més senzilla. Ens vam presentar a les autonòmiques sense possibilitats perquè no fos dit que no quedava ningú dempeus tret dels de sempre; quan va arribar la DANA vam organitzar una operació d’ajuda a València que va ser un èxit i va demostrar què pot fer una organització petita quan té voluntat i gent disposada a arremangar-se; hem endegat el procés de la ILP per fotre fora RENFE i hem organitzat el Congrés de la Doble Xarxa. Tot plegat amb una sabata i una espardenya, pocs diners i molt amor i convicció. Però ara hi ha gent que ens diu que ens hem de presentar, i arriba un moment en què la pregunta ja no és si ens ve de gust anar a Madrid, sinó què passa si nosaltres no hi som. Perquè l’independentisme que no considera tancat l’1 d’Octubre té avui dues opcions parlamentàries. ERC ha optat per anar al Front d’Aragó amb els que cridaven “a por ellos”, aplicaven el 155 i parlaven de “desinfectar” Catalunya, integrada de facto en una de les dues trinxeres de la política espanyola. I Junts, després d’haver disposat d’uns vots imprescindibles per a la governabilitat espanyola des del primer dia de la legislatura, ha recuperat el vell peix al cove, aquesta vegada embolicat amb una estelada, amb uns resultats que jo considero un desastre: ni reconeixement del dret d’autodeterminació, ni català oficial a Europa, ni nou sistema de finançament, ni cap canvi estructural en la relació de poder entre Catalunya i l’Estat, i fins i tot l’amnistia ha estat un viacrucis judicial i polític malgrat disposar d’una capacitat de pressió que difícilment es tornarà a repetir. El processisme ja ho té, això. Per tant, potser no és que Alhora tingui cap necessitat íntima d’anar a Madrid. Potser és simplement que, si Alhora no hi va, una part de l’independentisme català no tindrà ningú a qui votar, i quan abandones un espai polític o ve un altre i l’ocupa o deixes que desaparegui. Què hi aniríem a fer? Aquí és on per mi és important tornar a la definició d’octubrista, perquè anar a Madrid no pot significar entrar obedientment en els debats bipolars i guerracivilistes amb què els espanyols alimenten permanentment el seu teatre polític impossible. No anem a Madrid a ser europeistes o antieuropeistes, proisraelians o propalestins, trumpistes o antitrumpistes, bolivarians o el que toqui aquella setmana. Alhora pot tenir gent amb opinions molt diferents sobre totes aquestes qüestions, però són debats que depassen enormement la nostra capacitat d’influència i que, sobretot, no expliquen per què una força independentista catalana hauria de tenir diputats al Congreso. Hi aniríem per recordar una cosa molt més elemental: que Catalunya no està pacificada, que l’1 d’Octubre no ha desaparegut perquè Madrid i una part de la política catalana hagin decidit deixar de parlar-ne, que Catalunya no és una moneda de canvi per investir presidents espanyols i tornar després a casa amb quatre titulars, i que mentre continuï existint un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, els diputats independentistes no haurien de tenir com a missió garantir l’estabilitat d’Espanya sinó defensar els interessos i augmentar el poder polític dels catalans. I això vol dir, si cal, dificultar la governabilitat de la metròpoli. No perquè ens agradi el caos ni perquè haguem d’anar repartint cops de martell a tot el que es mogui, sinó perquè la governabilitat espanyola no pot tornar a ser un bé que Catalunya regala a canvi de promeses. Sense estabilitat gratuïta, sense adhesió sentimental a cap dels dos blocs espanyols i sense convertir uns eventuals diputats d’Alhora en comparses del PSOE, del PP o de qui sigui. Cada vot, cada negociació i cada decisió hauria de passar per una pregunta bastant simple: això augmenta o disminueix la capacitat política dels catalans? I actuar en conseqüència. Què ens caldria? Aquí és on s’acaba la poesia, perquè presentar-se a unes eleccions espanyoles no consisteix a fer quatre tuits i imprimir una papereta. Ens calen diners i ens calen militants, evidentment. Ens cal organització i, sobretot, ens caldrà tornar a recollir signatures, una feina enorme que ja hem patit i que exigeix centenars de persones dedicant hores a una cosa tan poc glamurosa com aconseguir que el teu nom pugui arribar a aparèixer a la papereta. Per això, als que aquests dies ens dieu que ens hem de presentar, us faig una pregunta bastant directa: ens ajudareu? Perquè demanar a un partit de 500 militants que es presenti a unes eleccions espanyoles és fàcil; recollir signatures, pagar una campanya, muntar equips, cobrir territori, posar taules, moure voluntaris i aguantar durant setmanes la pressió política i mediàtica ja és una altra cosa. I sobretot ens calen candidats lliures i coneguts, persones amb una vida professional pròpia, amb prestigi guanyat fora de la política i, si pot ser, amb alguna cosa a perdre, perquè arribar a Madrid i donar-se de morros amb el poder de la metròpoli té efectes secundaris que els catalans coneixem des de fa tres-cents anys. El copet a l’esquena, l’entrevista amable, la tertúlia simpàtica, el “tu ets diferent”, el “ja ens entendrem”, l’accés als salons on aparentment passen coses importants i, al final del trajecte, de vegades una promesa més o menys explícita que sempre hi haurà una porta oberta si deixes de ser tan pesat amb això de Catalunya. Madrid ha estat històricament molt bo cooptant catalans, i una força decididament independentista no es pot permetre enviar-hi diputats que al cap de quatre anys tinguin més interès a continuar a Madrid que a tornar a Catalunya. Per això els candidats importen gairebé tant com el programa, i per això presentar-nos no seria una frivolitat sinó una responsabilitat enorme. Jo sempre dic que es pot confiar a fer màgia, però que no es poden esperar miracles. Si ens ajudeu, potser podem fer la màgia de mantenir-nos dempeus a Madrid com a independentistes, sense deixar-nos arrossegar al Front d’Aragó, sense tornar al peix al cove i sense acabar convertits en una altra delegació catalana d’un dels dos blocs espanyols. Però no espereu el miracle que ho puguem fer amb 500 militants, quatre duros i exactament la mateixa gent carregant sempre els mateixos sacs. Si realment voleu que hi siguem, ens caldrà sumar molta més gent, molts més recursos i moltes més mans. Perquè jo, personalment, no em vull conformar amb haver d’abstenir-me cada vegada que hi ha eleccions espanyoles, ni amb acabar votant amb una pinça al nas el que algú em presenti com “el mal menor”. Hannah Arendt ho va explicar molt millor: “La feblesa política de l’argument sempre ha estat que els qui trien el mal menor obliden molt ràpidament que han triat el mal.”